La Galeria Horizon celebra el seu quart de segle dʼexistència amb una col‧lectiva de regust internacional. La mostra compta amb la participació de Gabriel, Yoon-Hee, Andre Martus, Riera i Aragó, Hiro Matsuoka, Philippe Soussan, Christoph Muller, Monica Fuster i Tom Blaess.

No fa gaire ens lamentàvem, en aquest mateix espai, de la lenta però inexorable desaparició de galeries dʼart al nostre territori, un fet, a més, agreujat per la crisi però que sʼhauria iniciat molt abans, és a dir, quan internet i la connectivitat global transformen radicalment (i amb molt poc espai de temps) els hàbits de consum dʼun públic que no necessita (o «creu» no necessitar) mitjancers. La finalitat dʼaquell «lament», en el fons, era subratllar una realitat incòmoda: les galeries dʼart que van desaparèixer ho van fer per no tornar. O per no tornar amb el mateix format: el botiguer apostat rere el taulell a lʼespera de clients àvids de pintura és una imatge tan romàntica com obsoleta.

Sigui com sigui, quan hom es lamenta sol córrer el risc dʼobviar les excepcions o, com se sol dir, totes aquelles formes de vida més discreta que prolifera als marges de lʼoficialitat. Ras i curt: el litoral català no és un segment que comença a Blanes i finalitza a Cadaqués. En direcció nord, per exemple, Port de la Selva (TramuntanArt o Centre Arbar), Llançà (Museu de lʼAquarel‧la), Colera (Galeria Horizon) o Portbou (Associació Passatges de Cultura Contemporània), mantenen, amb tenacitat encomiable, la seva parcel‧la dʼoferta cultural de qualitat enmig dʼun paisatge molt més procliu, per desgràcia, a la ingesta massiva de sangria i als plats precuinats.

Amb tot, tampoc fóra del tot just situar el projecte de la Galeria Horizon al mateix nivell que la resta de casos esmentats, com a mínim, per dues raons: pels seus vint-i-cinc anys dʼactivitat ininterrompuda i per lʼextraordinària coherència dels seus plantejaments. I és que, en darrera instància, lʼespai dirigit per Silvy Wittevrongel i Ralph Bernabei destaca per no haver fet mai concessions en cap aspecte, començant per la selecció dels artistes que hi exposen (la qualitat mitjana només és comparable a la de la Galeria Cadaqués) i acabant per lʼacurada presentació de totes les seves exposicions a través de muntatges diàfans on la qualitat preval sempre sobre la quantitat.

Per tot això i per altres raons més difícils dʼidentificar, no és estrany que hagin arribat al quart de segle: les dues mostres col‧lectives que ho celebren porten el títol genèric de «Links», segons els seus responsables, perquè «és imprescindible recordar les múltiples complicitats, riscos, apostes, empaties que sʼhan establert entre la galeria Horizon i els artistes que hi han exposat i altres de recent descobriment». El mèrit encara és més gran si es tenen en compte els inconvenients geogràfics: «Arribar fins aquí, fins a Colera —expliquen— per veure una exposició dʼart és un acte de voluntat, i un cert esforç que sempre hem volgut agrair. El nostre espai és dʼoferiment, sempre hem estat en actitud de trobada amb el visitant en una geografia que no sempre mostra la seva cara més amable. Mai hem buscat diferències. Mai hem aixecat murs i sempre hem volgut construir ponts: links».

Lʼactual col‧lectiva exemplifica a la perfecció tot el que diem: plantejada com un diàleg entre la fotografia i lʼescultura, afavoreix un clima on allò que es dissol és, paradoxalment, el límit entre ambdues disciplines. Lʼexplicació rau en el fet de trobar-nos davant un grup dʼartistes que, més enllà del formats, comparteixen una mirada genuïnament contemporània que sap mantenir un discurs poderós sense renunciar a la sensibilitat ni a la forma. Insistim, Colera, al nord de Cadaqués.

— eudaldcamps.com, 25.08.2017

— Diari de Girona, 25.08.2017